#ZurichMaratoBCN2019 Inolvidable

No sé qué ha ocurrido este 10 de marzo de 2019, pero esta carrera me ha marcado más de lo que pensaba.

Todo empezó en octubre, con mi inscripción y el inicio de mi plan de preparación, casi 5 meses de sacrificio, noches de salidas solitarias, fines de semana de madrugones.... todo esto acompañado de mis ocasionales compañeros de trote, por suerte.

Llegaba en muy buena forma, con una marca de 1h 39' en media maratón me daba muchas esperanzas, mis sensaciones eran muy buenas semanas antes de la competición, pero 8 días antes tuve un golpe en las costillas, como siempre, de lo más tonto, y me costaba respirar.

No hay rotura, espero que no haya fisura..... probando durante toda la semana, y la molestia no desaparece. No tengo claro seguir adelante, me levanto sin esperanza, me acuesto ilusionado, y durante el día es una montaña rusa.

Llego a la Expo con dudas, y una pequeña prueba en cinta me da el ok a estar en la salida, de todas formas, siempre llegaré al km 10 por lo menos. Aprovecho para añadir que la Expo me dejo algo decepcionado, habrá batido el récord de visitantes, pero no mejora lo que ví en 2018.

Domingo, 5 de la mañana, suena el despertador. Desayuno habitual pre-maratón, y nos lanzamos hacia la salida, con toda la ilusión.

El hecho de salir del metro ya te cambia el espíritu. Ilusión, concentración, nervios, el ambiente es extraordinario. "Se espera calor" se oye por todos lados... el día puede ser duro.

Salgo en el cajón de 3.30-3.45 y durante los primeros 10km no pierdo de vista las liebres de 3.30, algo que para mi es ciencia ficción, teniendo en cuenta la última semana y mi forma, que no era tan extraordinaria. Me cuesta respirar, pero tampoco es un drama.

Paso la media a 5 minutos/km de media. Estratosférico. Lógicamente, lo pagaré.

En el km. 22 me espera Jordi, mi liebre para el final de carrera. Gracias Jordi, sin tí no habría podido acabar dignamente.

En el km. 30 empiezo a notar el cansancio, es en el 35 cuando decido caminar, ojo, no parar, sino seguir caminando algunos tramos, me paro en uno de cada dos fisios, el miedo al bloqueo por calambres que tuve el año pasado me hace ser demasiado prudente.

Km. 40. La familia. No suelen venir a mis carreras, esta vez, no sé por qué, es especial, espero el momento desde que me he levantado, desde que empecé la preparación. No puedo parar, el miedo a los calambres, me voy con lágrimas, quiero acabar para que merezca la pena su apoyo.

Y los calambres llegan. Km. 41, me paro 5 veces, todo el mundo me anima, todos, impresionante, Jordi me espera pacientemente cada vez.

Por fin, Km. 42, y los últimos 195 metros, ojos vidriosos (que no llorosos), levanto los brazos, cabeza alta, y llego, pese a todo. 3h 51'

Día fantástico. Organización perfecta. Público.... he hecho otras maratones, Berlín, Paris.... ninguna como esta, no porque sea mi ciudad, sino porque Barcelona ese día estuvo en la calle animando a los corredores.

Probablemente, la mejor de mis 8 maratones, y no es porque sea la última.

En 2020 otra vez, y será la novena.

The Last Ship, al fin the real LAST

Hoy me apetece escribir sobre series, otra de mis grandes aficiones.

Entre todas ellas, una serie me sorprendió hace unos años, la descubrí cuando su segunda temporada estaba ya avanzada. Una americanada, pensé, pero me picó la curiosidad y empecé a verla.

Boom, sorpresa, la primera temporada es realmente entretenida, y la acción continúa en la segunda temporada, pero hasta ahí llega.

Un barco de la marina del ejército norteamericano (quien sino) se queda bloqueado mientras en la Tierra tiene lugar una pandemia altamente mortal, así que el barco se dedica a buscar una cura para, por enésima vez, salvar el mundo, por américa, la libertad y la crema de cacahuete.

Realmente es una serie muy entretenida de ver siempre que te vacunes y te auto-apliques un filtro contra las típicas americanadas, que realmente llegan a una cota vomitiva sobre todo en la quinta temporada, que es tan patética como superflua, totalmente prescindible.

La aconsejo realmente, un producto tipico Michael Bay, que según IMdb sigue preparando Transformers como churros, como sabe que venden......

Para la marató de Barcelona 2019 me he propuesto un reto. Ya lo hice hace 4 años, para la Marathon de La Rochelle con poco éxito, pero con muchísima ilusión.

Esta vez creo que puedo llegar a más gente, porque la ilusión todo lo puede, y podré aportar mi grano de arena.

Mi reto va por la Associació Catalana de la Fibrosi Quística, para ayudar en la investigación y mejorar las condiciones de los afectados por esta enfermedad, en su mayoría niños y adolescentes, y tan cruel que les impide algo tan natural como respirar.

Con vuestra ayuda conseguiré mi objetivo.

Donaciones aquí:  42km. por al fibrosis quística

Información sobre la enfermedad: Fibrosis Quística en Wikipedia

Re-boot

Ya estamos de vuelta. Después del traslado y algunos meses de pseudo-competición (media de barcelona, marató de Barcelona), vuelvo a la carga con un verdadero objetivo: Marató de Barcelona 2019.

La que debía ser mi última maratón no me dejó buenas sensaciones, rampas, piernas de madera..... mala recuperación, peor preparación...... Así que al acabar la edición de 2018 decidí que esto no podía quedar así.

Es cierto que esta prueba parece haber perdido un poco de glamour con respecto a las dos competidoras fuertes del estado Valencia y Sevilla, pero no deja de ser la maratón de mi ciudad, Barcelona.

El objetivo, como siempre, acabar, y acabar con buenas sensaciones. Por supuesto, si es por debajo del tiempo de la anterior, mucho mejor, aunque haciendo las cosas bien, esto lo doy por hecho.

Así que hoy, 29 de octubre, doy por iniciado mi programa para la marató de Barcelona 2019, que acabará el próximo 10 de marzo en la Av. Mª Cristina de Barcelona.

Marathon de Berlin 2015

Esplanada del Reichstag, 27 de setembre de 2015, a les 13 h comença per mi i per uns 30000 finishers més la veritable Oktoberfest. 

Tot va començar fa cosa d'un any, amb la confirmació de la inscripció, busqueda d'hotel i altres punyetes d'aquest viatge, però realment esperava amb molta il.lusió començar aquest dur programa d'enguany, una dura premaració amb vacances pel mig.

La planificació preveia una petita aturada "activa" de manteniment, però, gerro d'aigua freda, una resonància de rutina va destapar una fisura al menisc intern. Aquesta noticía, l'onada de calor i les vacances fent molts km. en cotxe van suposar una dura frenada al meu programa, fins i tot amb l'idea de cancel.lació, això si que era un mur de veritat, però vaig decidir de seguir amb el meu pla, i fer la preparació amb només 8 setmanes, la meva piràmide d'objectius era, com sempre, a) acabar, b) acabar dignament c) acabar dignament sub4 d) acabar dignament per sota de 3.45.



Amb tot això a la motxilla i ple de dubtes, em planto a Berlin divendres, i dissabte començo a descobrir (el temps ajuda) una ciutat magnífica, gairebé tan acollidora com Barcelona, però sense el Mediterrani. Una expo del corredor enorme, i una organització, realment impecable.

Matí de la cursa, vaig cap a Brandenburg amb un noi de Sevilla que he conegut al hostel (si, hostel, no hotel u hostal), mateixos dubtes i a més tinc la sensació que alguna cosa petarà, com no pot ser d'altra manera, vist les meves peripècies maratonianes.

Tot bascula des de la sortida, veure el helicòpters per sobre nostre, l'enlairement dels globos, la música del compte enrere (que encara tinc al cap), per després passar la sortida i veure les tribunes animant des del km. 0! Això és una injecció de moral.

Els km. passen i arribem al 10 sense gairebé adonar-nos, molta gent al carrer, molta animació, encara que els que sortiem al bloc G com jo anavem molt frenats, i inconscientment feiem canvis bruscos de ritme per recuperar la mitjana objectiu (error a pagar en cash).

Arribo a la mitja a gairebé la marca del meu temps objectiu, pero començo a notar que costa accelerar quan veig una mica d'espai. Em sembla que la part més dura l'he patit de la mitja fins el 27/28, crec que he passat molta més calor aquí que cap altra part de la cursa, i tinc la sensació de perdre ritme, per això oblido relativament l'objectiu i em centro en preparar el meu mur, al km. 35 normalment.

Aquesta marató és molt fàcil de fer, ja que quan creus que no pots més i les cames o el cap es bloquejen, sempre hi ha gent al teu costat per animar-te, sense descans. Bravo als Berlinesos.

El meu mur arriba i al 35 començo a notar els canvis continuats de ritme  (i ara penso que podia haver forçat una mica més), i decideixo fer unes molt petites marxes de 10 segons, no es questió de creuar Brandenburg caminant!, així que, a poc a poc, marxo a bon ritme, fins que, una mica després del km. 41, girem a l'esquerra i sota la publicitat de la cervesa es veu l'ansiada Brandenbourg Tor. 5 minuts épics que quedaran a la meva memòria, creuar la porta de Brandenbur amb els braços amunt i trobar dues tribunes plenes que t'animen igual que als primer i fer els darrers 400 metres volant, el cap ben alt, braços enlaire, l'hem tornat a fer. Aquesta vegada alguna llagrimeta cau. Moment realment emotiu.

Aquesta cursa hauria de ser obligatòria per a tots els maratonians.

3h 50' 03", els 3.45 espero atacar-los a Paris 2016.

Gràcies a tots pels ànims, al grup de les senyeres dels km. 10 i 22, bones curses i bones recuperacions..... i feliç Oktoberfest.

#ParisMarathon 2015, màgic!

schneiderEMDP

Doncs aquí sóc de nou, com al 2013, poso el peu a Montparnasse i em dirigeixo al mateix hotel (que em va encantar), Ibis Styles, esmorzar inclòs al preu.

Desprès d'una preparació una mica accidentada (com acostumen a ser les meves) i amb una enorme manca de son dels darrers dies, no tinc clar que disfrutaré gaire d'aqueta marató, si bé arribo amb moltes més ganes que la meva primera vegada i primera marató, el 2013.

El dissabte previ, visita a l'Expo Running (Salon du Running), per retirar el dorsal i veure Salon du Runninguna mica les novetats i curses. Al 2013 vaig disfrutar moltísim la pasta party per 5€,
aquest any més cara (8€) i pitjor calitat, l'únic punt negre d'aquesta organització.

Abans de tornar cap a l'hotel visita als Champs Elysées i Av. Foch, sempre m'agrada saber d'on surto i on he d'arribar. Desprès, cap a l'hotel a fer una migdiada, que encara tinc hores de son per recuperar.

Vespre, mini pasta-party, dutxa i al sobre, amb pitjors previsions, em sembla que m'he refredat.... mel a dojo!

I arriba el dia, 12 d'abril, tan esperat desprès de l'inici de la preparació al gener, les sensacions no són gaire bones, però bé, ja que estic aquí..... arribo a l'Av. Foch a deixar la bossa i ja l'ambient i el bon temps et canvien l'esprit, em venen ganes d'arrencar a còrrer!

Foto amb els amics de corredors.cat i després, escalfament, on, com és habitual, tinc un nou problema.... dolors a la planta del peu dret..... sera la sabatilla ? (té més de 150 km. MDP12_SAS-DEPART_3.inddde rodatge... ! ), sera un inici de fascitis plantar (això és greu, jo no he tingut mai res al peu....), bé, el cas és que no puc còrrer bé, i tinc 42.195km. per devant.... no hi penso més i marxo cap al SAS.

Una vegada aquí, és exagerat, l'escalfament i l'espera des del tancament del SAS i la sortida es fa no llarga, llarguiiiiiiiiiiiisima, hauriem pogut fer la preparació de la marató allà, i per fí, a les 9.15, sortida per aquesta passejada per Paris.

 

 

El Mur de glucosa

 

9.15

Sortida pel SAS de 3h 45min., no és que vulgui batre aquest crono, i menys encara amb tota la negativitat que porto a sobre, però em semblava molt més a prop del meu "nivell".

Baixada pels Champs Elysées i el peu no millora.... anem cap al Louvre i començo a sentir les llàgrimes als ulls, el dolor/molèstia continua i m'hi veig abandonant, al km. 2.... penso en tot lo que he passat per arribar fins aqui i em dono fins el km. 5.

Bastille (costat nord), primer avituallament i... màgia, no m'enrecordo del dolor i he trobat el ritme a 5 min/km., increible, sé que no ho podré mantenir, però ja està força bé.

Continuem fins a Vincennes, on he decidit no prendre gel i aprofitar l'avituallament..... error. Els avituallaments estan molt be, però al principi nomès aigua, sino pots prendre mal

Pausa pipi i continuació fins al Château de Vincennes, que ens marcarà el pas dels 12km., en 1 hora, massa ràpid per a mi. De cop veig que tinc una llebre de 3h 45' al costat, i no aconsegueixo deixar-lo enrera, no m'agrada còrrer amb aquests guies, sempre porten una tropa de gent que t'atropella només per seguir-lo.

Baixada ràpida i avituallament (només aigua) per agafar forces, ja que la sortida de vincennes sera una mica dura, i així és, fins al km. 19, tornem a entrar a la ciutat i pujada d'adrenalina, la gent omple tots dos costats del recorregut, i a més, anem cap al punt de la mitja marató, a un molt bon ritme.bastille

 

Travessem la part est de la ciutat cap a Bastille (costat sud) o el public et fa volar (i la lleugera baixada), realment és increible la diferència de ritme amb i sense públic. Crec que tothom ho nota.

I per fí, arribem al Sena, passem al costat de Notre Dame i comencem a veure ja la punta de la Tour Eiffel, però encara ens queden els maleïts ponts, km. 25, pujades i baixades continuades per passar per túnels sense cap interés, que serveix només a castigar les cames i la moral,

Golafres del Marató

Km. 29, la tour Eiffel, hem vist moltes fotos promocionals d'aquest punt kilomètric, arribar fins aquí ja té el seu merit, ara comença la marató de veritat.

Km. 30. El mur, deixem el Sena i comença el calvari i el patiment, Isostar ens regala beguda isotònica, que fa una barreja de líquid ensucrat a l'asfalt calent, i serveix sobretot per enganxar-nos, gràcies Isostar per "dinamitzar" la cursa.

L'Arc de Triomphe al fons de la foto

Encetem el camí cap a Roland Garros, per pasar el fatídic km. 35. Sento les cames millor, la calor ha passat factura entre els km. 31 i 33.

Aquesta vegada aprofito tots els avituallaments per carregar aigua, ja sigui a la gola com per sobre del cap, la questió és hidratarse, la temperatura augmenta i ja portem una estona corrent.

Passem el km. 35 i ens endisem als Bois de Boulogne, a tothom que em demana, l'aviso de com és de perillosa aquesta part. Pujadas contínues, poca gent, molts km. a sobre.... si no has gestionat bé la cursa fins al km. 30, aquí ho pagas, i ben car.

Passem el km. 37 i comença la pujada interminable, recordo al 2013 que aquí no parava de pensar què feia jo aquí i que mai més una marató. Ja és la cuarta.

Cada vegada hi ha més gent als costas recuperant cames o el cos sencer, cares de veritable patiment, he arribat a veure una senyora deixar el seu parasol i tovallola de picnic a un corredor, coses del marató.26623 al km. 41

Km. 40. No s'em fa tan llarg com la primera vegada, encara que vist que no em sento  en bona forma, decideixo caminar durant 20metres en 3/4 vegades, sense aturar-me.
La foto al km. 41 ens dona una idea de que ens acostem al moment somniat.

I per fi, km. 42, s'acaba el calvari i queden només 195 metres de glòria, somriu, braços al cel, cap ben amunt, l'has aconseguit, has acabat la marató, que com un tatuatje a la memòria no oblidaras mai, com totes i cadascuna de les vegades que has passat la línia d'arribada.

Balanç final de la cursa, marató en 3h 48 minuts 21 segons i 2 blaus a la planta del peu, seran les Nimbus?

Finish Line

Propera parada, el diumenge 27/9/2015 a Berlin

Fins l'ediió 2016, Paris!

Hola Resfriado!

[caption id="" align="alignright" width="224"]Hola, soy el resfriado, y vengo a cortar tu programa de entrenamiento Hola, soy el resfriado, y vengo a cortar tu programa de entrenamiento[/caption]

#ParisMarathon J-27 Y llegados aquí, como suele ser habitual en todas mis preparaciones, algún problema que me viene, pequeñas cosas, que suman y suman...

Bueno, esta vvez es un resfriado, común, como todo yo, pero resfriado al fin y al cabo. Después de una intensa búsqueda en Google (unos 30 segundos), he llegado a la conclusión que por muy resfriado que esté, sin fiebre y sólo con el goteo de la nariz, hoy hago la salida.

Y la he hecho, y ha ido bien, ya veremos como me levanto mañana, espero no tener la misma experiencia que en 2013, con gripe y fiebre 3 semanas antes de Paris.

A cuidarse, leche caliente con miel, el remedio de las abuelas

La Stasi et les écouteurs - Orvault 2015


2013, 50 mètres avant la ligne d’arrivée, quelqu’un m’interpelle et m’exige, comme un fou, que je retire mes écouteurs.

Bref, après 21 km. de souffrance, je n’ai pas envie de discuter, je veux arriver, et seulement pour perdre de vue cet individu, je les retire. Un fou, un “spontané”…



[caption id="" align="alignright" width="374"]Photo de Presseocean.fr La Stasi n'est pas loin....[/caption]
2014, je décide de courrir les 5 derniers km. du semi-marathon d’Orvault sans écouteurs, pour profiter de l’ambiance, donc, pas de problème.

Mais, en 2015, je découvre avec stupeur la bataille contre la musique. Lors du retrait de mon dossard, les affiches avec les interdictions à l’utilisation des écouteurs sont partout.

À la ligne de sortie, deux patrouilles de la Stasi nous rappellent et signalent, sans pitié, tout coureur portant des écouteurs: “Attention, toi, en noir, les écouteurs sont interdits, retire-les”, la peine, pas de droit au championnat de France, mais si tu vises plus de 1h 30’ en semi, c’est clair ou est ton objectif.

Dommage, une si belle course, un parcours ballonné et dynamique, route et campagne, la date idéale pour ceux qui font Paris ou Nantes (marathon, bien entendu)….. mais sans musique.

Ce dernier 8 de març j’ai boucle mon 4ème semi-marathon d’Orvault, et probablement le dernier, je laisse la course à l’elite, le vrai interet de l’organisation.

La 30ème édition nous a apporté des vraies surprises, un maillot plus moche encore, ravitaillements “courts” et une bouteille d’eau avec un gâteau Nesquik à l’arrivée.

Bonne continuation, semi d’Orvault, je passe à Nuaille.

Ara mateix a l'es orelles.....

[embed]http://open.spotify.com/track/7wVwKqDtZ5EZHghJ82XGw9[/embed]

La Cavalcada de Reyes, gener 2015

Amb permís d'en M. Pucurull, m'he pres la llibertat d'escriure aquestes línies, que pretenen ser alguna cosa diferent als seus fenomenals posts, volia fer una fisonomía vintage,  vull veure el recorregut de la cursa del proper 4 de gener regressant als 80 amb els ulls d'un nen de la meva quinta, si els records m'ho permeten, aquella època a la qual internet existia només a la ciència ficció i els telèfons eran de roda (rrrrrr, tacatacata, el 3!)

Aquesta cursa solidària del proper diumenge 4 comença a la cantonada del carrer de la Miranda amb Mossèn Andreu, en direcció Nord, per continuar pujant per l'Avinguda Sant Ildefons. Aquesta avinguda ha sigut renovada fa uns anys, i no conserva res de l'anterior, si exceptuem els edificis de l'època franquista. Recordo les voreres, molt més estretes i fetes amb tots els models possibles d'adoquins, on baixar amb monopatí (abans no sabiem que era un skate) ens feia molta gràcia, pel soroll i les vibracions de les rodes amb el dibuix del terra.

Pujarem durant uns 400m. fins arribar a l'antic cine Avenida, ara centre comercial amb molt poc èxit. El cine Avenida era la meva sortida d'oci, on hi solia anar amb el meu pare alguns dissabtes a la tarda a la sessió doble, cinema d'aventures o bèlic, i sense crispetes!

Deixarem el cinema a mà esquerra, i com que no és dijous, podrem continuaAixò és lo que veuremr corrent sense problema per Repùblica Argentina cap a l'altre cine del barri, cine Pisa, l'últim cinema obert de la ciutat i que encara resisteix, queda molt lluny la rivalitat Avenida/Pisa, per veure qui tenia el millor cartell i aquelles cues kilomètriques per veure l'última estrena (Terminator 1, Caçafantasmes.....).

Retrobarem el carrer Mossèn Andreu, una artèria del barri de Gavarra, on trobem l'edifici de Telefònica, aquella gran construcció on totes les comunicacions conflueixen, i que de petit sempre m'havia fascinat, sense finestres, que hi ha allà dins?

A Mossèn Andreu també hi trovàbem un local de Recreatius, la pre-discoteca de la època on Nintendo, Sega o Konami valien 25 pesetes, o lo que és el matexi, 5 duros. Ara l'oci a canviat... a millor, ja que hi trobem la biblioteca municipal, un catàleg i serveis extensos, realment, una biblioteca de "champions league".

Tornarem a retrobar la confluència Miranda/Mossèn Andreu per girar cap a la dreta i travessar el carrer de la Miranda, anteriorment el veritable centre comercial de la part nord de la ciutat, on trovàbem de tot, ara també, però a les botigues de 1 €, qualitat dubtosa, garantia molt limitada. Encara que la il·luminació de nadal no falta.

Girarem cap a l'esquerra per baixar pel carrer Costa Brava, on s'hi troba Ràdio Cornellà, emissora de la ciutat, molt discretament amagada dintre d'un petit passatge (així ho recordo).

Amb 2 km. al contador, enfilarem desprès la carretera d'Esplugues, intransitable als 70 i 80, embussos constants, gent escapant de la rutina de l'extrarradi, de les ciutats dormitori, sobretot els divendres, amb aquells passatges sota les vies per on travessaven molt justos dos cotxes, i les voreres laterals, molt perilloses, on no hi cabien dues persones, els dies de pluja passant sota el pont acabaves xop.

Una vegada passem el pont de Renfe, veiem un canvi als edificis, més baixos, és la zona més antiga, però, per mi, més agradable de la ciutat. El circuit ens fa passar per la plaça de l'esglèsia i davant l'esglèsia de Santa Maria de Cornella (compte amb els adoquins aqui), aquesta plaça pràcticament no ha canviat des dels anys 80, només els jocs infantils, adaptats als nous temps, abans tot era ferro (rovellat i trencat); d'aquesta plaça guardo el record dels correfocs i les nits caluroses de l'estiu.

Cinema TitanEnfilarem després Jacint Verdaguer per passar davant l'ajuntament i arribar al mercat del Centre, on, com que no és dimarts de mercat, podrem còrrer amb llibertat, i directes cap a Rubio I Ors, on passarem davant del magnific cinema Titan, ara biblioteca municipal..

A Rubio i Ors, si ets nen, has d'haver deixat els mocs a l'aparador de la Sanglas de tantes vegades que t'has hagut d'aturar admirant les magnífiques maquetes, trens, scalextric..... i potser encara ho fas. Rubio i Ors era una passejada obligada al nadal, juntament amb la Rambla A. Clavé i el carrer Miranda, competien per seduir els compradors.

Aquí començarà la cursa de veritat, sprint a Rubio i Ors, on farem mitja volta a l'alçada de la nova zona, les parades terminus dels autobusos, recuperada a la fastigosa riera que baixava del pont de la via, i encetarem la pujada continua, passant primer per la Rambla Anselm Clavé, a l'època, veritable eix comercial del poble (o he de dir ciutat?), compte amb els adoquins, que no us facilitaran la tasca.

Tornarem a la plaça de l'esglèsia per continuar el camí de tornada cap a la Plaça Catalunya, pujant aquesta vegada per l'Avinguda Salvador Allende, la part baixa, on trobem colegis i guarderies, una avinguda podriem dir inhospita (de tota la vida) en comparació amb la part alta d'afluència notable, coneguda com Passeig del Colesterol. En cualsevol cas, una vegada fets els 300/400 metres per Salvador Allende, girarem a l'esquerra pel carrer Anoia, via de sortida de tots els nens de les escoles llindants per anar a jugar a la plaça Catalunya a la sortida. Això no ha canviat i sera així espero que sempre.

I veurem la plaça, arribant en baixada. Com sempre, un somriure i el cap ben alt per passar la línia d'arribada.

Disfruteu de la cursa, com s'ha de fer aquest dia, com nens, no penseu en temps o posició (sobretot amb el nivell dels participans).

Si has estat capaç d'arribar fins aquí, felicitats, tens força mental i estas preparat/da per còrrer una marató. Gràcies per llegirme.

Ens veiem el 4 de gener amb una joguina sota el braç!

Recorregut a openrunner aquí

Web de la cursa, aquí

Facebook de la cursa, aquí

Un cornellaenc

Nantes, Pays de la Loire, França. 19 de desembre de 2014

 

A bientôt #MarathondeLaRochelle, bonjour #ParisMarathon !

 

[embed]http://youtu.be/ncsTy6hIQCk[/embed]

Ça pique encore, mais le passage au Kine d’hier me fait penser que jeudi je peux courir normalement, ou non ?

La préparation pour le #ParisMarathon est déjà en route, et mon calendrier sera fixé avant le 15 décembre, pour ne pas céder aux tentations de Noël

Gràcies a tots / Merci à tous / Gracias a todos #MarathondelaRochelle

 

 

Encara podeu fer donacions (fins el 20/12) / Dons acceptés jusqu'au 20/12 / Aportaciones aceptadas hasta el 20/12
cats


Gràcies a  tots pel vostre suport


Merci à tous pour votre support


Gracias a todos por vuestro apoyo

#MarathondelaRochelle 2014. Tenint La Rochelle, per què pensar a New York ?

30 de novembre, la meva tercera marató, acabada en 3h 50' 37" (33" segons l'organització). He assolit un dels reptes més difícils que mai m'he plantejat o dels que sóc conscient.

Fa 3 mesos, principis de setembre, no podia fer més de 5 metros de cursa, a causa d'una doble rotura fibrilar del bessó dret. Bé, ja que m'havia inscrit a la marató, no malgastem cuartos, anem amb tot. fisio/kine, programa d'alimentació (collita pròpia) i moltes ganes.

[caption id="" align="alignright" width="247"]Marathon de La Rochelle Tornaré[/caption]

Tot això i un programa curt de 10 setmanes força intenses (4 sortides setmanals) van donar el fruit dessitjat, creia haver assolit un estat de forma que em permetés complir amb l'objectiu: acabar la marató.

Arribat el dia, molts nervis abans de la sortida, encara avui tinc molt presents les errades del mes d'Abril a la marató de Nantes, per això, cuido molt el ritme i el cardio. Primer encert. Encara que començo ràpid, vaig agafant un ritme constant, 11.5Km./h els primers 15, per reduir desprès.

Avanço la llebre de 4h, sense apretar, sempre al meu ritme, que disminueix poc a poc. Gestiono els punts d'avituallament, que m'havia estat revisant prèviament, per no haver d'aturar-me inútilment.

Arribat el km. 30, començo a pensar en el mur. Les cames diuen, "ep, parem una mica", el cap em diu "que collons fas encara corrent", però al meu cardio veig que el meu cor diu "ves-hi, estic de conya, anem fis al final".

A causa dels gels i el dossatge dels dies previs de maltodextrina al 35 pateixo problemes intestinals, i tinc moltes ganes de... "parar", mig minut, un minut, però no m'ho puc permetre, i així, del 35 al 40, a cada km. corregut m'exigeixo arribar al següent, i al 40....

..... Al 40,  prenc l'avituallament amb calma i faig els 2.195km. finals a més de 11km./h, entrada épica entre les dues torres, sense traces del famós mur, i amb la sensació d'haver acabat una marató meravellosa.

Marathon de La Rochelle, organització impecable, públic acollidor i encoratgador, ciutat magnifica amb recorregut históric. Si existeix La Rochelle, perquè somniem amb New York ?

Tot això va passar ahir, diumenge, 30 de novembre de 2014 a La Rochelle, enllaç Marathon de La Rochelle

Aquiles!

Vaya, hoy con hielo en el tendón de aquiles (en los, mejor dicho), y todavía no he  acabado con los gemelos, salir de una para meterme en otra, menos mal que aún hay buena música para animar el espíritu!

Un clásico en directo, Niños Mutantes.

 

https://www.youtube.com/watch?v=ZQOLICTZ9pk

Vuelta a la carretera

Por fin! Por fin!

Después de un mes sin actividad (salvo natación), por fín puedo volver a correr!

Hoy empieza la preparación para mi marathón especial, el 30 de noviembre es el objetivo, acabar, así de sencillo.

 

Objectiu/Objetivo/Objectif: LA ROCHELLE 2014



22 d'agost. Només 100 dies per la marató de La Rochelle i encara estic tractant la meva lesió al bessó.




Però aquesta marató serà especial per a mi, no només per la motivació de poder tornar a córrer i acabar els mítics 42,195Km, després d'una lesió (per a mi) tan important, sinò per recaptar el màxim possible de fons per a la fundació Sant Joan de Déu, dedicada a la investigació de malalties infantils.




Tota aportació és important, per a mi sera un honor poder creuar la línia d'arribada i poder fer la meva aportació mitjançant aquest petit gra de sorra.




Donacions aqui elmeugradesorra.org

__________________________________________________________







22 de agosto. Estoy a 100 días de la Marathon de La Rochelle y aún sigo curando mi lesión en el gemelo.





Pero este marathón será especial para mi, no sólo por la motivación de volver a correr y acabar los míticos 42,195km tras una lesión importante, sino por recaudar el máximo de fondos posibles para la fundación Sant Joan De Deu, dedicada a la investigación de enfermedades infantiles.




Toda ayuda cuenta y será bien recibida, para mi será un orgullo poder cruzar la línea de meta y poder aportar mi pequeño grano de arena para la salud de los niños.




Donaciones aquí elmeugradesorra.org

__________________________________________________________




22 août, d’ici 100 jours, c’est le Marathon de La Rochelle et je souffre toujours de ma blessure au mollet.




Mais ce Marathon n’est pas une course anodine, pas seulement pour la motivation de revenir dans la course après ma blessure, mais aussi et surtout parce que je souhaite aider la fondation Sant Joan de Déu pour la recherche sur les maladies infantiles




Vos soutiens seront les bienvenus : je serai très fier, le 30 Novembre, de passer la ligne d’arrivée et d’apporter ma contribution à la santé des enfants.




Dons, suivre ce lien elmeugradesorra.org



Gràcies a Miquel Pucurull (@Pucurull)  per fer-me conèixer 
elmeugradesorra.org i/et François pour la correction du texte français



Un domingo cualquiera #ParisMarathon 3/3 #MarathonNantes

Hoy, víspera de mi segundo marathon, por fín me decido a cerrar el círculo de esta pequeña historia del Marathon de Paris 2013, mis primeros 42,195 Km.

..../..
Km 20. Les Pompiers
Nos acercamos al ecuador de la prueba, saliendo de Vincennes, donde la gente anima de verdad, el paso es difícil entre tanta gente, hemos pasado del desierto a la aglomeración, mejor.
El paso por el punto kilométrico de medio marathon me hace darme cuenta que he hecho los últimos 10km. demasiado rápido, me penalizará esto al final? Por suerte entramos en una bajada hacia el Sena, así que puedo recuperar el aliento.

Km 25. El Sena

Por primera vez paso los 25km. sin correr, si, no había hecho esta distancia nunca antes, para mí es algo nuevo, y lo mejor es que me siento genial, disfrutamos de una estupenda vista de París y atacamos el paso junto a la Torre Eiffel... no sabemos lo que nos espera, subidas y bajadas constantes, que antes de los 30km. nos hacen sufrir a más de uno.

Km. 30. El muro ?
Tenía ganas de mirarlo a la cara, tanto oír hablar, tanto leer acerca del famoso muro de los 30km..... para mi no ha sido tanto, de hecho, no he notado ningún cambio, algo cansado tras los túneles, pero con fuerza, y así me dirijo hacia la zona de Roland Garros....

Km. 35. Si, el muro llega
El muro, ese concepto abstracto y al mismo tiempo real, hay que vivirlo, que parte es psicológica y que parte física? pues no lo sé, en mi caso el interruptor saltó en el momento en el que vi el avituallamiento antes del punto kilométrico, algo tan tonto, un detalle tan simple, y a partir de ahí, el sufrimiento constante.

Km. 37. Cambia de ritmo
Pequeñas subidas, falsos planos, las caras ya no son de alegría, son de sufrimiento puro. Oigo a alguien decir "cambia de ritmo", pero qué ritmo? En mi cabeza me repito la pregunta "Qué hago yo aquí?" y también la respuesta "El primero y el último"

Km. 39. The Walking Dead
No puedo más, veo gente andando, parada al borde de la carretera, es una pelicula de zombies esto? Después de más de 3 horas corriendo sin parar, me apetece caminar un poco, solo un poquito..... dos pasos y.

Km. 40. El final está cerca
Ver el cartel del Km. 40 me da alas, preparo mi último gel, tomo el agua y disfruto de los 2.195 últimos kilómetros, ya no hay dolor, ni cansancio, solo la línea de llegada.

Km. 42.195. La gloria
Mirada alta, brazos levantados y línea de meta. Menos de 4 horas (3h 58'), y la vida cambia.

Nantes 2014 llega mañana, y París será otra vez en 2015.

Un domingo cualquiera #ParisMarathon 2/3 #ZurichMaratoBCN

Arríba maratonianos! Hoy es el gran día!
En víspera de esta fantástica Marató de Barcelona, segunda parte de mi relato del pasado Maraton de Paris 2013

5.30 de la mañana.

Por fin llegó el día, una larga noche de sueño, si, dormí a pesar de que me esperaba una noche en vela, y mi cabeza se levanta llena de ideas, dudas y emoción.

Todo está preparado en la silla de mi habitación, creo que he tomado la mejor decisión con ropa ligera, pese a los 0 grados previstos a las 8 de la mañana en París.



Me visto con ropa de "civil" y bajo a desayunar, donde me encuentro con mis amigos de estos días, Paul de Inglaterra, su primera Marathón también y "nomeacuerdo" de Dinamarca, este en cambio ya lleva unas cuantas.


Tras el desayuno, preparo mi bebida de espera casera, me doy una ducha caliente rápida y me preparo para la marathon, el cardio a punto y vamonos para el SAS de salida.

El RER y después el metro nos van haciendo coincidir con más compañeros de sufrimiento, todo el mundo a la Marathón de París, largas colas para todo, salir del metro, ir al lavabo, dejar las bolsas, pero el ambiente es increíble.Alrededor del arco del triunfo no se ven coches, solo corredores, embutidos todos en las bolsas de basura decoradas para resguardarnos del gélido viento de la mañana.

Ya en el SAS el ambiente y los nervios se hacen notar, quien más quien menos aprovecha los últimos minutos para hacer una última meada, en medio del pelotón o en la botella que se ha guardado para la ocasión, todo recipiente es bueno.... y por fin, después de meses de entrenamiento bajo el frío y más de 1000km. de carrera, pistoletazo de  salida, empieza la Marathon!

Km. 1
Voy a la par de mi amigo Paul, pero los más de 6min./km. no me agradan demasiado, vamos demasiado pausados y no es por la afluencia de gente, así que le digo hasta luego y aumento el ritmo.

Km. 5
Esto ya empieza a ser algo más interesante, casi pierdo el avituallamiento, algo rácano, pero bueno, que sólo llevamos 5 km., el cansancio no aparece.

Km. 10
Llegamos al Bois de Vincennes, aprovecho para echar una meadita, así ya está hecho. Es el primer avituallamiento con sólido, y bastante limpio... de momento.

Km. 15
Nuevo avituallamiento, aquí ya empieza el efecto Mario Kart, cientos de cáscaras de plátano por el suelo que a más de uno lo harán resbalar, lo divertido es acertar luego en los contenedores de plástico, hace más ameno el paso por los avituallamientos.... de momento.

Saliendo de Vincennes algunos controladores están fumando, resulta curioso y surrealista que parte dle equipo de control de un evento deportivo se lo permita, una anécdota más.

continuará......

Un domingo cualquiera #ParisMarathon 1/3

Hoy hace 11 meses empezaba esta aventura y la efervescencia de las noticias de ayer por el inicio de las inscripciones para la edición 38 me han dado ganas de escribir esto.
Marathon Paris
Running ExpoLa inscripción para la marathón de París 2013 fue mucho mejor de lo previsto, dorsal 50153 confirmado, empieza la competición. Duros meses de entrenamiento, temperaturas de 0 grados, lluvia.... una semana antes fiebre y dolor en la garganta, pero nada puede con la marathon. Prefiero llegar con dos días de antelación para no perderme ni un minuto, aunque esté lejos de la familia (con todo lo que me han soportado, se merecen el cielo). TGV sin retraso, llegada al hotel, que me sorprende que pese a ser barato (48€ desayuno incluido) conserva todas las comodidades de un buen hotel, y bien comunicado. Aprovecho para hacer una pequeña salida y, bueno, correr por París un viernes por la tarde no es lo más adecuado, contaminación a tope, me cuesta hasta respirar, así que no fuerzo. Sábado por la mañana. J-1 Descubro el hashtag de #ParisMarathon, increible, miles de usuarios, corredores o no, lo inundan de comentarios, ya estamos ahí, el gran día se acerca. Después de desayunar, me dirijo al punto de salida, cerca de 0 grados de temperatura (8.30 de la mañana) y viento gélido, buenas perspectivas....... nos vamos a reir. Me dirijo luego a la feria del corredor, tranquilamente, disfrutando del calor que llega y del dia espléndido. No hay cola y recojo el dorsal en tiempo récord: 3 minutos, añadiendo un cuarto para cambiar de SAS (por qué no probar en las 4 horas?) Paso por todos los stands mientras espero a Raúl, que me trae directamente desde Barcelona la camiseta con la que correré, DreamRunners.org . dorsal Después de comer, tiempo de relajarse y pasar visita a unos amigos, vuelvo al hotel y hago mi pasta party en un restaurante cercano, con el que previamente había apalabrado un menú particular, que acaba siendo todo un éxito con los demás corredores que van llegando. Se acerca el gran día, preparo la ropa, los geles y me voy al sobre pronto, tengo 42,195km. a hacer, que gran salida larga...

El retorno

Después de acabar la carrera de "Les Sentiers de Goulaine" decidí que llegó el momento de volver a escribir, a ver si continúo.

El Barça y los Mayas

Los Mayas tenían razón, en 2012 veremos un cataclismo a nivel mundial que romperá con todo lo establecido. Aunque se equivocaron, no será en diciembre, sino que ha sido en abril.
Dibujo táctico del Chelsea anoche


Como ocurrió en los años 70, en la que fue anulado el juego vistoso de la "naranja mecánica"  por la original táctica de patadón y al área, unida a la opción "yo tengo el defensa más leñero", en estos últimos días de abril hemos visto como el no-fútbol ha vencido. Ahora se lleva el no-jugar, dentro de poco veremos equipos con la flor en el culo, que ganan trofeos saliendo a empatar el partido.


De todas formas, el principio del fútbol es sencillo, marcar más goles que el contrario, y para eso has de chutar a portería. Que Chelsea y Madrid han hecho más goles que el Barça... pues claro, Victor Valdés es un portero de circunstancias, por mucho que lo eleven a "mejor" del mundo (soy culé y reconozco que Casillas es el mejor en su puesto), y el Barça no sabe defender entre su portería y el medio campo. 


Antepasado maya de Drogbá con una rampa




Como predijeron los mayas, llegó el cataclismo, espero que no habrá ahora una revolución de no-futbol para frenar al Barça, porque será de lo más aburrido y se va a abonar a los canales de fútbol quien yo me sé.


En cualquier caso, aficionado culé, para salir de este sueño, como en Matrix, tienes dos opciones, la pastilla azul, para que te tires de los pelos y digas que toda la culpa es del que está en el banquillo, que te asegura un aburrimiento total, cambio de entrenador y hegemonía merengue por varios años, con llourinho a la cabeza, o la pastilla roja, que no sé lo que hace, pero tiene pinta de asegurar la risa  y te hace olvidar.
Elige

Y para terminar, un comentario, quizá Drogbá y en general los jugadores del Chelsea estuvieron bastante tiempo en el suelo con dolor no por perder tiempo... sino por recibir atención de la doctora del Chelsea.... todo es posible.